Tag Archives: Antoni Reig

Tot a punt per votar

Ja s’han començat a traslladar les urnes!

camio

Tot i les dificultats que ens intenta imposar el govern de Madrid, diumenge tots hem d’anar a votar! I si ho impedeixen, hi anirem igualment i a fora de cada col·legi manifestarem el nostre interès per votar. El 9N serem el centre de moltes mirades internacionals i nosaltres hem de seguir mostrant que volem tenir democràcia i l’opció de poder votar. Per tant, tots a votar!!!!! És una consulta popular que la duran a terme voluntaris, no ho poden impedir i necessitem saber què volem el conjunt dels catalans sobre el nostre futur.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana ho tenim clar, les urnes no s’impugnen sinó que s’omplen!

urnesTinguem en compte que estem treballant per aconseguir un futur millor per a nosaltres, però sobretot per als nostres fills. El 9N és important que tots anem a votar:

pertu

Des de BTV han fet un mapa dels punts de votació per al 9N: http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/10/30/mapa-149-punts-votacio-9n-barcelona/

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 9N2014, agenda independentista, anc, assemblea, Assemblea Nacional Catalana, Catalunya, Poble-sec, Poble-sec per la independència, PSxI

La Constitució és una presó

Un altre dels articles que cal llegir del periodista del Poble-sec per la independència, Antoni Reig.

A la Plaça de Sant Jaume el 30 de setembre, plena de gom a gom amb milers de persones amb paraigües aguantant el xàfec que queia, es van cridar unes poques frases o paraules contra la decisió del Tribunal Constitucional espanyol de suspendre la Llei de consultes i el Decret pel 9 de novembre.

A les habituals “Independència” i “Votarem” s’hi va sumar una tercera: “La Constitució és una presó”.

Quan vaig sentir com milers de catalans cridaven aquesta frase de manera rítmica em va venir al cap la definició que Lenin va donar de l’imperi rus o tsarista, abans de la revolució del 1917, que era una presó dels pobles. No dels russos o dels rics, sinó dels pobles que estaven dins les fronteres d’aquell imperi. Han passat cent anys i els crits demanant llibertat i justícia segueixen vigents en terres europees.

Quan tanta gent rebutja a crits una Constitució qualificant-la de presó està clar que estem davant d’un producte (polític) caducat. I tots sabem que els productes quan estan caducats van a les escombraries. La lliçó és que per una gran part del poble català la Constitució, que la classe política i econòmica dominant espanyola ha convertit en sagrada, està caducada, és obsoleta, antiquada, inadequada.
La resistència popular, pacífica i democràtica està donant pas a actituds de desobediència civil cada vegada més nombroses i multitudinàries”.

No cal ser gaire llest per veure que estem davant d’un conflicte polític de gran envergadura. Tanmateix, la classe política i econòmica espanyola, s’ha enrocat en un enfocament legalista que no dóna cap sortida al problema, ans el contrari: el fa més gran. I la Constitució, que hauria de ser un marc de convivència, es converteix en una presó dels pobles que convivim dins de l’Estat espanyol.

Drets elementals
La conseqüència més immediata és el desenvolupament creixent d’una resistència popular, pacífica i democràtica que està donant pas a actituds de desobediència civil cada vegada més nombroses i multitudinàries. Només cal veure les decisions de diversos ajuntaments desafiant normes legals. Va ser el 1885 quan el dirigent nacionalista irlandès (aleshores Irlanda formava part de l’imperi britànic), Charles Stewart Parnell, va dir: “Ningú no te el dret a fixar els límits d’una nació en marxa. Ningú té el dret de dir al seu país “tu aniràs fins aquí i no més lluny””.

La nostra legalitat és la que sorgeix de la voluntat popular expressada lliurement a les urnes, és a dir, està representada pel nostre parlament i les nostres institucions. Existeix també un marc legal internacional, universal, el de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que en la seva resolució 2625, de 24 d’octubre de 1970, anomenada Declaració relativa als principis del dret internacional relatius a les relacions amistoses i a la cooperació entre els estats, diu: “En virtut del principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles, inserit a la Carta, tots els pobles posseeixen el dret de determinar lliurement, sense interferències externes, els seu estatut polític i a cercar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tots els estats tenen el deure de respectar aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta”. Més clar, l’aigua.

Deixa un comentari

Filed under 9N2014, anc, assemblea, Catalunya, Poble-sec, Poble-sec per la independència, PSxI

A Escòcia ha guanyat la tercera via

Article sobre el resultat del referèndum d’Escòcia del periodista i membre del Poble-sec per la Independència, Antoni Reig.

De les múltiples lectures que es poden fer dels resultats del referèndum escocès la més   encertada, al meu parer, és que ha guanyat la tercera via. El “si” (independència) ha   estat derrotat i el “no” vencedor te una traducció política que no es l’immobilisme, el   continuar igual que abans, sinó una reforma que ampliarà els actuals poders autonòmics   de la nació escocesa.

Resulta curiós que en els seus plantejaments inicials el govern independentista escocès   pensava la possibilitat de tres opcions en el referèndum: “si” a la independència, “no” i continuar com abans i, tercera opció, ampliar els actuals poders del parlament autonòmic escocès. Però el primer ministre britànic, David Cameron, va acceptar la convocatòria del referèndum a canvi de una pregunta binaria: “si” o “no”. El seu càlcul polític es que polaritzant la votació augmentava les possibilitats del “no” i s’estalviava la possibilitat de transferir nous poders a Escòcia.

El primer ministre escocès, Alex Salmond, va acceptar el repte i la campanya va iniciar- se amb un amplíssim avantatge pels partidaris del “no”, fins a 20 punts de distancia   respecte el “si”, segons totes les enquestes d’opinió. Però a mesura que passava el temps aquesta majoria aclaparadora va anar fent-se cada vegada més estreta fins arribar el moment en que, una setmana abans de l’escrutini, una enquesta donava una majoria ajustada al “si”. I no era broma perquè la publicava un dels diaris més seriosos de la Gran Bretanya, l’edició dominical del The Times, The Sunday Times.

Reacció d’última hora

Al govern britànic i al món polític en general van disparar-se totes les alarmes i van   reaccionar amb tota la força possible. Una part significativa del món econòmic anglès   i escocès (grans bancs, empreses multinacionals, etc.) va amenaçar en marxar de una Escòcia independent. Així s’activava el vot de la por, sobretot, entre la gent de més   edat, que veia en perill el seu actual estatus. I com que els britànics son molt pragmàtics,   van complementar les amenaces amb les promeses de futur.

El resultat va ser que tres dies abans del referèndum els tres principals líders polítics britànics (el conservador David Cameron, el laborista Ed Miliband i el liberal Nick Clerk) van anar a Escòcia i van fer la promesa solemne de que si guanyava el “no” portarien a terme una important transferència de poders al parlament escocès. Amb   aquesta maniobra d’última hora la classe política britànica passava de l’immobilisme a la tercera via, és a dir, a l’anunci de una reforma en favor de l’autonomia escocesa. I va funcionar.

La suma d’aquests factors, i d’altres, va portar a una còmoda victòria del “no” amb   deu punts de distància del “si”. Els polítics britànics van saber reaccionar a temps   i van sumar els partidaris de l’immobilisme i els de les reformes, sense arribar a la   independència. Tota una lliçó d’habilitat política.

Semblances i diferències amb el cas català  

Si per un moment intentem establir alguna mena de comparació amb el procés català   salta a la vista la distància sideral existent entre la classe política britànica i l’espanyola (la “casta”, segons expressió de Podemos).Davant d’un problema polític, amb  característiques semblants, els polítics britànics es llencen a la lluita política mentre que els espanyols renuncien a la política i es parapeten darrera un seguit de lleis fetes a la   seva mesura i una justícia polititzada que controlen com si fos un organisme més del món polític (on queden Montesquieu i la separació de poders?).

Hi ha, però, una diferencia força significativa i definitòria entre el cas escocès i el català. A Escòcia ha estat un partit, l’Scottish Nationalist Party, que va impulsar i  dirigir tot el procés mentre que a Catalunya l’empenta ve del poble i obliga als polítics  catalans a seguir el camí que porta a una consulta (la via del referèndum va ser tapiada  pel Congrés espanyol). La reacció de la classe dirigent espanyola es “Santiago y cierra España”, a anys llum del pragmatisme dels britànics.

Davant la paret espanyola ja s’han estavellat quatre grans onades independentistes catalanes (les enormes manifestacions del 2010, 2012, 2013 i 2014) però ara la muralla presenta esquerdes i s’acosta un tsunami en forma de desobediència civil o altres formes de lluita pacífica que acabaran desbordant el Tribunal Constitucional espanyol i la seva Constitució i tot el que s’hi posi pel davant. Perquè el poble català s’ha posat dempeus, cansat d’estar agenollat amb una autonomia frustrant, i des de fa uns anys s’ha posat a caminar. I per molt que cridin i amenacin els de la “casta” sap quin és el camí i quin és el punt d’arribada.

Deixa un comentari

Filed under PSxI