Tag Archives: referèndum

A Escòcia ha guanyat la tercera via

Article sobre el resultat del referèndum d’Escòcia del periodista i membre del Poble-sec per la Independència, Antoni Reig.

De les múltiples lectures que es poden fer dels resultats del referèndum escocès la més   encertada, al meu parer, és que ha guanyat la tercera via. El “si” (independència) ha   estat derrotat i el “no” vencedor te una traducció política que no es l’immobilisme, el   continuar igual que abans, sinó una reforma que ampliarà els actuals poders autonòmics   de la nació escocesa.

Resulta curiós que en els seus plantejaments inicials el govern independentista escocès   pensava la possibilitat de tres opcions en el referèndum: “si” a la independència, “no” i continuar com abans i, tercera opció, ampliar els actuals poders del parlament autonòmic escocès. Però el primer ministre britànic, David Cameron, va acceptar la convocatòria del referèndum a canvi de una pregunta binaria: “si” o “no”. El seu càlcul polític es que polaritzant la votació augmentava les possibilitats del “no” i s’estalviava la possibilitat de transferir nous poders a Escòcia.

El primer ministre escocès, Alex Salmond, va acceptar el repte i la campanya va iniciar- se amb un amplíssim avantatge pels partidaris del “no”, fins a 20 punts de distancia   respecte el “si”, segons totes les enquestes d’opinió. Però a mesura que passava el temps aquesta majoria aclaparadora va anar fent-se cada vegada més estreta fins arribar el moment en que, una setmana abans de l’escrutini, una enquesta donava una majoria ajustada al “si”. I no era broma perquè la publicava un dels diaris més seriosos de la Gran Bretanya, l’edició dominical del The Times, The Sunday Times.

Reacció d’última hora

Al govern britànic i al món polític en general van disparar-se totes les alarmes i van   reaccionar amb tota la força possible. Una part significativa del món econòmic anglès   i escocès (grans bancs, empreses multinacionals, etc.) va amenaçar en marxar de una Escòcia independent. Així s’activava el vot de la por, sobretot, entre la gent de més   edat, que veia en perill el seu actual estatus. I com que els britànics son molt pragmàtics,   van complementar les amenaces amb les promeses de futur.

El resultat va ser que tres dies abans del referèndum els tres principals líders polítics britànics (el conservador David Cameron, el laborista Ed Miliband i el liberal Nick Clerk) van anar a Escòcia i van fer la promesa solemne de que si guanyava el “no” portarien a terme una important transferència de poders al parlament escocès. Amb   aquesta maniobra d’última hora la classe política britànica passava de l’immobilisme a la tercera via, és a dir, a l’anunci de una reforma en favor de l’autonomia escocesa. I va funcionar.

La suma d’aquests factors, i d’altres, va portar a una còmoda victòria del “no” amb   deu punts de distància del “si”. Els polítics britànics van saber reaccionar a temps   i van sumar els partidaris de l’immobilisme i els de les reformes, sense arribar a la   independència. Tota una lliçó d’habilitat política.

Semblances i diferències amb el cas català  

Si per un moment intentem establir alguna mena de comparació amb el procés català   salta a la vista la distància sideral existent entre la classe política britànica i l’espanyola (la “casta”, segons expressió de Podemos).Davant d’un problema polític, amb  característiques semblants, els polítics britànics es llencen a la lluita política mentre que els espanyols renuncien a la política i es parapeten darrera un seguit de lleis fetes a la   seva mesura i una justícia polititzada que controlen com si fos un organisme més del món polític (on queden Montesquieu i la separació de poders?).

Hi ha, però, una diferencia força significativa i definitòria entre el cas escocès i el català. A Escòcia ha estat un partit, l’Scottish Nationalist Party, que va impulsar i  dirigir tot el procés mentre que a Catalunya l’empenta ve del poble i obliga als polítics  catalans a seguir el camí que porta a una consulta (la via del referèndum va ser tapiada  pel Congrés espanyol). La reacció de la classe dirigent espanyola es “Santiago y cierra España”, a anys llum del pragmatisme dels britànics.

Davant la paret espanyola ja s’han estavellat quatre grans onades independentistes catalanes (les enormes manifestacions del 2010, 2012, 2013 i 2014) però ara la muralla presenta esquerdes i s’acosta un tsunami en forma de desobediència civil o altres formes de lluita pacífica que acabaran desbordant el Tribunal Constitucional espanyol i la seva Constitució i tot el que s’hi posi pel davant. Perquè el poble català s’ha posat dempeus, cansat d’estar agenollat amb una autonomia frustrant, i des de fa uns anys s’ha posat a caminar. I per molt que cridin i amenacin els de la “casta” sap quin és el camí i quin és el punt d’arribada.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under PSxI